Els Nous Encants Vells / primera part

El setembre a la ciutat de Barcelona, te una barreja de la resta dels dies lluminosos de l'agost amb primícies dels de tardor.

En cara es pot sortir amb màniga curta al carrer, però cal mirar amb cua d'ull el cel per veure si cal portar el paraigües.

Ens fa por que plogui per la Mercè, però sempre s’acaba arreglant, i per la Festa de Cel (aquest any no n’hi ha hagut!) ens rostim a la platja.

Aquest setembre ha estat molt calorós i l’humitat ha envaït la ciutat.

Una tarda, quan ja havia remés una mica la calor, vaig sortir a donar una volta pel barri, i em vaig encaminar cap a la nova instal·lació dels encants vells.

A la meva vida potser he anat dues o tres vegades als antics Encants vells, i no m’hi vaig aficionar mai. 

Em semblaven sòrdids i mai m’ hi vaig trobar amb la serenitat suficient com per comprar res. 

I això que a mi no hi ha res que m’agradi més que badar pels “mercadillos” que m’he topat de tots els pobles i països que he visitat.

Des de fora, la construcció que ubica els Encants em semblava espantosa: una sèrie de gàbies per conills situades sota un sostre de miralls.

Però, em vaig quedar gratament sorpresa.

L’efecte que produeix el reflex del conjunt de mercaderies i parades al mirall del sostre, és semblant al d’un caleidoscopi, en el que el moviment vindria donat per la gent : venedors, compradors i tafaners que deambulen per l’espai, els colors bigarrats de les mercaderies.

Es pot pujar fins a dalt per escales, rampes i ascensor.

Des de cada nivell es va veient una vista progresivament enlairada de la ciutat. Jo diria que està clarament orientat a que el pasejant miri cap a la torre Agbar i els espais urbans situats entre els Encants i la torre.

Com que ja hi havia anat una mica tard, els venedors recollien llurs mercaderies, i als bars ja hi quedaba poc material.

Al darrer pis és on vaig veure l'oferta més variada i em vaig decantar per unes menges "ecològiques". Una crep d' espinacs i formatge de cabra acompanyada d'un got petit de suc de pastanaga i poma, que em van costar una mica més de 4€, em van servir d'excusa per fer una pausa i asseure'm en un banc per contemplar el paisatge urbà.

Ja anunciaven per megafonía el tancament del mercat, i vaig anar baixant tot fent-me el ferm propòsit de tornar-hi i comprar alguna cosa.