SISLEY-KANDISNSKY-HOPPER COL.LECCIÓ CARMEN THYSSEN Del 14 de juliol al 13 d’octubre de 2013 SANT FELIU DE GUÍXOLS, Girona

Fa temps em vaig fer el propòsit d’escriure sobre les coses que veig i m’agraden. És un exercici que em reporta molts beneficis : per una banda em fa aprofundir sobre els temes que escullo i per l’altra, m’obliga a buscar la manera de dir-ho de manera agradable i entenedora per tal que qui em llegeixi, es senti atret per les meves paraules i vulgui veure-ho amb els seus propis ulls.

A vegades em topo amb temes que em fan entrar en conflicte, i aquesta exposició n’és un.

EDWARD HOPPER,"El Martha Mckeen" de Wellfleer, 1944

L’Espai Carmen Thyssen ofereix una col·lecció de pintura de finals del segle XIX, que marca l’estètica del que seria la pintura del S XX.

L’esquer d’aquesta mostra és l’únic quadre de Hopper que també és la imatge que il·lustra el fulletó de mà i el cartell de l’exposició.

Des del meu punt de vista, l’obra de Hopper hi  justifica la visita.

Tothom m’havia comentat que era una exposició menor, però m’agrada jutjar per mi mateixa, i el viatge a la vila de Sant Feliu de Guíxols sempre és un al·licient afegit.

Sense menystenir a ningú i donant a la mostra tot el seu valor, diria que el suposat ”diàleg” que proposen des del programa entre els protagonistes internacionals : Gauguin, Sisley, Kandinsky, Kirchner, Delaunay, Kupka, Stepanova i Hopper entre d’altres i els catalans Urgell, Martí i Alsina, Meifrén, Graner, Amat....no compleix amb el seu objectiu i  l’exposició te serioses mancances estructurals.

La intenció és fer un paral·lelisme entre uns i altres, però  es superposen i perden visibilitat, per dos motius :

Acumulació per falta d’espai  i manca d’estratègia adequada.

L’excés de quadres amb temàtiques similars, en la sala en què hi ha el Sisley, fa que aquest passi totalment desapercebut.                                                               

El mateix passa amb l’únic Gauguin que, en no ser dels més significatius pel que fa a la temàtica, redueix el seu “valor” a la signatura.

La situació del Hopper, entre diversos quadres de temes mariners d’Amat, Pinós, Trubner i d’altres, simplement és un error. La potència del quadre de Hopper, un veler silenciós i hermètic, amb un tractament de les veles que el fa senzillament impactant, justificaria la situació en un pany de paret en solitari.                                                                                                  

Posar un banc a una certa distància per contemplar-lo amb tranquil·litat, hagués estat un encert. I desprès, gaudir dels altres autors que comparteixen la sala i ara passen totalment desapercebuts. El Hopper els aniquila de tal manera que cal fer un esforç per valorar-los.

El Kandinsky costa de veure  per la  seva mida i situació en un espai  amb grans pintures dedicades a la transfiguració del color que se’l mengen literalment.

Em va causar una grata sorpresa veure en aquesta mateixa sala un dels impactants i acolorits paisatges de Ramon Sanvisens, professor de paisatge a Belles Arts quan jo hi estudiava.

El quadre de Delaunay, sortosament per a ell, està situat en una altra sala i, en ser una tela de grans dimensions, té el privilegi d’ocupar un sol pany de paret. Delaunay atrapa per la seva paleta de color i la distribució equilibrada dels espais que la  sostenen.

Pel que fa a la manca d’estratègia, hi he trobat a faltar un comissari/a que organitzés la distribució d’una manera més assenyada. No només m’ho ha semblat a mi sinó a la persona que m’acompanyava i que havia estat comissària en aquest àmbit, d’una prestigiosa entitat bancària molt nostrada.

Si els caps de cartell : Sisley – Kandinsky – Hopper, són el reclam de l’exposició, han de tenir una visibilitat notable. S’hagués pogut contribuir a la significació  simplement pintant el pany de paret en què estaven penjats d’un color diferent. 

Hi ha moltes formes de fer ressaltar una obra i no necessàriament han de ser cares.

El suposat “diàleg” entre pintors estrangers i locals,  objectiu de l’exposició, es converteix en una “xerrameca” visual i l’espectador es veu obligat a cercar dins seu, la pausa i la concentració necessària.

Dit això, l’exposició en conjunt m’ha semblat interessant.

La recuperació d’autors del modernisme català que ha fet la Fundació Thyssen i la revalorització que per aquests  suposa, és ja de per si un fet important. 

Vull destacar els paisatges buits i de grans horitzons de Modest Urgell i Inglada, el realisme artístic de Martí i Alsina, i la magnífica tècnica paisatgística d’Eliseu Meifrén. Pintors que, per ells mateixos ja justificarien una exposició.  Molts d’aquests artistes dedicaren una part de la seva vida al magisteri, i gràcies als seus contactes internacionals, exerciren la transició entre el modernisme i l’impresionisme a Catalunya.

És malgrat tot, una exposició que recomano.

Acabo amb una frase del Pintor Edward Hopper que m’ha agradat : 

“Si ho poguessis dir amb la paraula, no hi hauria necessitat de pintar”

Maria Arús